Adeusiau!

Miro el mar, conscient que aquest serà l’últim cop que el pugui veure des de la finestra de casa meva. Casa, en què he viscut tota la meva vida i en què abans que jo van viure els meus pares. Casa, en la qual he vist créixer els meus fills i que ens ha aixoplugat sense queixes ni renecs. Casa, que ben aviat caurà a pedaços esmicolada per les bombes i la metralla.

Miro el mar, sí, sabent que hem de fugir. Hi faig una fotografia mental d’aquest escenari, coneixedor de la realitat que ens espera. Tinc por, ràbia i odi cap aquells que ens obliguen a escapar i deixar la nostra vida.

Sé que allà on ara anem res no serà fàcil, i que serà una jungla d’ànimes turmentades que lluiten per la seva subsistència. Sé, que la violència està implícita en aquella tanca i sé, que els seus carrers de terra s’ompliran de la nostra desgràcia i donaran lloc a bassals de podridura. Ploro, perquè aquesta no és la vida que volia pels meus fills i em desespero, perquè res no puc fer-hi i perquè a ningú li importa.

Som una càrrega, una molèstia i, fins i tot, una amenaça per aquells que s’exhibeixen com a éssers humans solidaris i després ens miren amb pena. Per aquells que participen d’amagades en la guerra. Ens titllen de refugiats per tal d’etiquetar-nos i deixar-nos abandonats lluny del seu camp de visió. Hem deixat de ser persones per convertir-nos en xais que anem cap a l’escorxador. Tal vegada no ens treguin la vida, no, però, poc a poc, ens estan matant amb la seva indiferència.

FI

T'ha agradat? Sí? No? Sigui quina sigui la teva opinió m'interessa saber-la, així que explica'm en els comentaris què t'ha semblat. Gràcies