Aviso, aquest text és bastant dur. A mi m’ha costat escriure’l, especialment, perquè he tingut que posar-me en un paper que detesto i ser un tipus de persona que em fa fàstic.
Tot i això, és una realitat que existeix i la mostro des de la mirada del que la pateix. Vaig idear aquest relat a partir del de Justicia, el qual també tractava el mateix, però des d'una perspectiva ben diferent.
No vull ni acostar-m’hi, però no tinc altre remei. Intentaré marxar de seguida i si cal, tancaré els ulls per no veure’ls, però sé que em resultarà gairebé impossible. Són allà i jo soc dèbil. M’avergonyeixo dels meus desitjos i els oculto sota l’aparença d’allò que mai he estat. Em camuflo entre les ombres del què és correcte perquè no vull que ningú em vegi com soc de veritat, un monstre i un depravat. Què hi puc fer jo si m’atrauen? Juro que intento no sentir-hi res, però no ho puc evitar.
Ja els puc sentir, fan, fins i tot, una olor especial. Una aroma de tendresa i de innocència. Ja els puc veure. S’estan preparant per sortir. Això que sento no està bé. He de frenar aquests impulsos perversos. Necessito marxar ja. Mira, allà és el meu fill!
FI
Foto de Wonderlane en Unsplash
T'ha agradat? Sí? No? Sigui quina sigui la teva opinió m'interessa saber-la, així que explica'm en els comentaris què t'ha semblat. Gràcies
Si te gusta, pásalo!
- Haz clic para compartir en Facebook (Se abre en una ventana nueva)
- Haz clic para compartir en Twitter (Se abre en una ventana nueva)
- Haz clic para compartir en WhatsApp (Se abre en una ventana nueva)
- Haz clic para compartir en Pinterest (Se abre en una ventana nueva)
- Haz clic para compartir en LinkedIn (Se abre en una ventana nueva)
- Más
Em sembla interessant i honest l’exercici d’intentar posar-te en l’altra banda de la mirada sense justificar l’injustificable. En l’estil i el vocabulari de les frases es nota que no són els teus ulls ni el teu cor qui parla, però potser, precisament per això, ens arriba amb més realisme.
Si em dius que es nota que no són els meus ulls, aleshores és que no ho he fet tan bé… Tot i que penso que ni tu ni jo sabem que pensa una persona amb aquesta parafilia…